Literatura catalana: 2009

La Decadència

Moviment literari S.XVI :

El renaixement:

Significa la culminació del humanisme. Es caracteritza pel triomf del individualisme, les ganes de viure i l’afany de conèixer l’esser humà i tot allò que l’envolta. Entre els interessos culturals del renaixentistes destaquen, l’estudi i codificació de les llengües vulgars, interès simultani a l’afecte per les llengües clàssiques i la curiositat de la pròpia historia.
La poesia renaixentista:
Gènere propi del Renaixement, temàtica com amor(idealització de la dona i insatisfacció amorosa del poeta alhora que el purifica)natura(marc mític i simbòlic)i mites clàssics grecollatins amb autors destacats con Pere Serafí (autor de 22 sonets, la majoria amorosos que utilitza la estètica i temàtica renaixentistes)i Joan Timoeda.
S’introdueix el sonet (composició estròfica,la qual va emprar per primera vegada Pere Torroella s.XV i conreada amb més intensitat per Pere Serafí més tard)
Poesia amorosa d’arrel popular,al S.XVI s’aprofiten les formes de la literatura popular ,Pere Serafí i Joan Timoeda(Valencia) son alguns exemples,el tema central es sempre l’amor .

Moviment literari S.XVII

El barroc:

Representa un trencament amb el renaixement ,s’endinsa en el pessimisme i mostra els aspectes més sòrdids de l’existència(la lletjor , el dolor,les contradiccions de l’anima humana)
La poesia barroca:
Temàtica de desengany i frustració, producte d’una gran crisi social. Comportava una temàtica diversa en la que destacaven el pas del temps i la mort,la dualitat entre la fugacitat del plaer i la voluntat ascètica,la caricatura tragicoburguesa de la existència i el pessimisme polític. Per expressar aquestos temes utilitzaven diversos recursos com l’artificiositat (recarregament lèxic i sintàctic,obscuritat dels conceptes expressats),el contrast(entre els diversos temes anteriors),la deformació de la realitat(que comporta a la caricatura i successivament a la bellesa absoluta),l’abundor de cultismes i castellanismes(influencia del barroc castellà)i l’ús de figures retòriques. Els màxims representants d’aquest estil van ser Francesc Fontanella,la poesia del qual mostra les influències francesa i castellana,sobretot a l’estil i al lèxic i destacat per els seus coincidents amb el castellà i Francesc Vicent Garcia,poeta culterà i satíric,rector de Vallfogona ,on es mostren els 2 vessants de l’estil barroc, culte i grandiloqüent(explica la bellesa d’una dama amb elegància)i satíric i burlesc(burla a la seva majordoma esdentegada)

La Decadéncia

Treball Tirant lo Blanc(Amor)

L'amor a Tirant lo Blanc

A l'Tirant lo Blanc hi surten tres tipus d'amor diferent :
1. L'amor virtuós. Que s'esdevé quan un senyor "molt favorit e cavaller
molt virtuós" estima una donzella, per la qual fa danses, justes i batalles.

2. L'amor profitós. Que es dóna quan un gentilhome "o cavaller d'antic llinatge e molt virtuós" estima una donzella per treure'n algun tipus de profit (social o econòmic). Aquest tipus d'amor és per a Estefania rebutjable.

3. L'amor viciós. La donzella (fixeu-vos que aquí és ella qui pren la iniciativa) estima el gentilhome o el cavaller "per son delit". L'objectiu és aplegar-se "al llit encortinat amb los llançols ben perfumats" per obtenir tot el plaer que es pugui... Aquest és el tipus d'amor que més li agrada a Estefania.

L'amor d'aquestos tres que mès surt a l'obra es l'amor virtuòs ja que es l'amor al que pertany la parella protagonista de l'història, en Tirant i la Carmesina

Activitats

Hem mirat aquest llibre des de la perspectiva de l'amor i les parelles que hi surten al llibre

En primer lloc en Tirant i la Carmesina : pertanyen a l'amor virtuòs

En segon lloc l'Estefania i en Diafebus : pertanyen a l'amor vicòs.En aquesta parella es l'Estefania qui pren l'iniciativa de la relaciò.Si que està relacionat amb les altres relacions de la novela sobretot la d'en Tirant amb la Carmesina ja que la seva trobada va ser un esdeveniment de la trobada d'ells.

En tercer lloc en Ricomana i en Felip :pertanyen a l'amor profitòs,ja que Ricomana s'enamora d'en Felip per conveniencia.

En quart lloc l'Emperadriu i l'Hipòlit : pertanyen a l'amor viciòs

Per ùltim en cavaller Espèrcius i la seva dama : pertanyen a l'amor viciòs

Les mès reeixides han estat la d'en Tirant i la Carmesina i la de Estefania i en Diafebus i l'Emperadriu i l'Hipòlit

Opinions:

L'amor a Tirant lo Blanc ,constitueix un tema bàsic i essencial per l'obra , de fet l'obra d'aquest autor gira constantment en torn a això ,inclùs a les guerres (aquest fet es causa de l'importancia de l'amor a l'edat mitja tant a la vida quotidiana com a la literatura )i tambè es improtaqnt destacar que l'amor mès important , el dels protagonistes (l'amor virtuòs) ès un dels mès quotidians a la literatura d'aquest segle i tambè es el mès encertat per el final de l'obra

Guillem de Berguedà

La relació de Guillem de Berguedà amb Mataplana

A pesar del interès de l'aventuresca existència de Guillem de Berguedà i de la seva obra poètica, ens centrarem, en la relació de Guillem de Berguedà amb el Ripollès, amb Mataplana, molt concretament
Guillem de Berguedà, va deixar cinc poesies referides a un dels membres de la nissaga ripollesa dels Mataplana, adreçades a Ponç de Mataplana. Formen part del que Martí de Riquer nomena "poesia d'odi i d'escarni": "Guillem de Berguedà odià profundament els qui considerava els seus enemics i esmerçà tot el seu enginy, les habilitats dels seus art i la seva eficaç tècnica denigratòria per bescantar-los en manera pública i ostentosa. En foren víctimes el vescomte Ramon Folc de Cardona, assassinat finalment per ell mateix, i el seu successor Guillem, i ens han pervingut petits cicles de poesies seves destinades a la injúria, el blasme i la burla d'altres tres alts personatges del seu ambient: Pere de Berga, Arnau de Preixens, bisbe d'Urgell, i Ponç de Mataplana"

Sirventès que Guillem de Berguedà féu a Ponç de Mataplana

Possiblement el sirventès que figura en més antologies de la literatura catalana sigui "Cansoneta leu e plana" (1172). Es tracta d'una composició contra Ponç de Mataplana que es pot considerar modèlica en diversos aspectes. En primer lloc, des del punt de vista del lector actual, pràcticament no necessita traducció, és una mostra evident de l'anomenat "trobar leu" que s'acosta a la poesia popular. Té, a més, una estructura temàtica molt equilibrada: en les tres primeres estrofes se centra en el lamentable aspecte físic de Mataplana i les dues darreres critiquen la seva moralitat. I al llarg de tot el sirventès, els dos versos del refrany que exposen el motiu principal: la poca fiabilitat (la traïdoria, l'engany) com a característica principal del personatge. En conjunt, però, el que cal remarcar és que possiblement aconseguí allò que pretenia: fer de Ponç de Mataplana un personatge còmic, ridícul, grotesc; i no hi ha res més efectiu per aconseguir la desqualificació d'algú que fer que la gent no se'l prengui seriosament. Així doncs, aquest personatge amb un braç immòbil, amb una boca desdentada i amb uns costums llicenciosos ha perdut, possiblement, el respecte de tothom.

Cançoneta lleu i plana,
lleugereta, sense pretensions,
jo faré del meu Marquès,
del traïdor de Mataplana,
que és d'engany farcit i ple.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

Marquès, bé hagin les pedres,
a Melgur, prop de Someires,
on perdéreu tres de les dents;
no tenen cap dany que les primeres
encara continuen allò i no ho sembla gens.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

Pel braç no us dono una figa,
que sembla cabiró de biga
i el porteu mal estès;
es necessitaria ortiga
que el nervi us estengués
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

Marquès, qui en vós confia
no té amor ni companyia;
ha de gaurdar-se sempre
en qualsevol ocasió: sigui de dia
i de nit no vagi en vós de cap manera.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

Marquès, és ben boig qui es vana
de fer migdiada amb vós
sense calces de cordovà;
i mai fill de cristiana
pitjor costum no ha permès.
Ai, Marquès, Marquès, Marquès,
d'engany sou farcit i ple.

I encara un altre sirventès contra Ponç de Mataplana. En aquesta ocasió, tot continuant amb els temes de la composició anterior, Berguedà fa referència a una trobada entre tots dos, de la qual sortí malparat Mataplana, i afegeix al•lusions a la seva covardia, gasiveria i a les banyes que porta.

Amic Marquès, encara no fa gaire
que jo vaig fer de vos cançó graciosa i bona,
mes encara tinc la intenció de fer-ne una altra,
ja que el meu seny m'ho atorga i m'ho consent;
perquè a Sentfores veieren els meus enemics
la vergonya, l'afany i el dany que us vaig fer,
perquè al camp de n'Albert deixàreu l'elm per tribut:
si fóssiu calb tots us haurien vist la tinya.

Que jo vaig estar a punt de treure-us d'ambdós arçons
i us vaig empènyer amb la meva llança gascona
que al encorbar-vos, encara que sou fanfarró,
diu que us veié en Guillem de Savassona,
que per les bragues us tingueren per roí
els canonges i els burgesos de Vic.
Amic Marquès, així mala gota us neixi,
si pot ser, tingueu-ne millors per Pasqua.

Del torneig no us cal ufanar ni vantar
perquè no valgué tant com Rotllà a Saragossa:
i jo us confesso que no em cal preocupar,
que m'hauríeu mort si la llança no fos esmussada,
perquè clarament em donàreu tal cop sobre el front
que féreu riure en Guillem de Claramunt:
Tots els vostres amics cridaren: Mataplana!,
Fins que es recordaren que teníeu la mà inútil.

Amic Mataplana, si el cop haguéssiu pogut augmentar
haguéssiu mort aquell que els marits fa cornuts,
el cortès amant que les banyes sap fer créixer
i no tem clapit ni crit ni lladruc de gossa,
guerra ni feix, ni barrera ni ni pont,
sinó que està més content que granoteta en font,
la qual sense aigua no podria estar sana
més que jo sense amor un dia de la setmana.

Marquès, escrit porto al ferro de ma llança
que home sense fe no pot tenir cura;
i com que això és cert, podeu tenir-li por,
perquè més traidor que vós mai no nasqué;
fins i tot mon Sogre, que del Barcelonès
porta les claus d'enganys i deslleialtats,
comparat amb vós no sap ni la maçola d'una matraca:
perquè tots dos heu estudiat a la mateixa escola.

Ramon de Pau, recita el meu sirventès
a en Nas-de-corn, i no tinguis por,
perquè no hi ha més poruc d'aquí fins a França,
ni més covard, en el meu coneixement;
que cinc anys fa que no donà ni rebé cop
en l'escut d'or on és la dama,
ni en torneig no ribota ni dola,
sinó que té per boig qui malmet les seves armes

(Les poesíes estan raduides per entendreles)

Guillem de Cabestany

Guillem de Cabestany fou un trobador especialment famós per la seva vida, de la qual no es coneixen gaires detalls contrastables. La vida que figura en els Cançoners després de la seva mort va ser al•ludida, repetida o ampliada per Petrarca, Boccaccio, Stendhal, etc
La traducció de la vida del trobador que figura en els Cançoners:
Guillem de Cabestany fou un cavaller de la comarca del Rosselló, que limita amb Catalunya i amb el Narbonès. Fou un home molt agradable en la persona, i molt famós en armes, cortesia i servei. I hi havia en la seva comarca una dama que es deia na Saurimonda, esposa de Ramon de Castell Rosselló, que era molt noble i ric, dolent, brau, ferotge i orgullós. I Guillem de Cabestany estimava la senyora per amor, i sobre ella cantava i feia les seves cançons. I la dama, que era jove, gentil, alegre i bella, l'estimava més que res al món. I això fou dit a Ramon de Castell Rosselló; i ell, com home irat i gelós, investigà el fet i va saber que era veritat, i va fer guardar l'esposa. I un dia, Ramon de Castell Rosselló va trobar Guillem de Cabestany que passejava amb poca companyia, i el va matar; li va fer treure el cor del cos i li va fer tallar el cap; i va fer portar el cor a casa seva, i també el cap; i va fer rostir el cor tot posant-li pebre, i el va fer donar a menjar a la seva esposa. I quan la dama el va haver menjat, Ramon de Castell Rosselló li digué: "Sabeu què és això que heu menjat?" I ella digué: "No, sinó que era una vianda molt bona i saborosa." I ell li digué que era el cor de Guillem de Cabestany allò que havia menjat; i, per a que ho cregués millor, va fer portar el cap davant d'ella. I quan la dona veié i sentí això, va perdre la vista i l'oïda. I quan tornà en si va dir: "Senyor, m´heu donat tan bona menja que mai més no en menjaré d'altra." I quan ell sentí això, va córrer amb la seva espasa i volgué donar-li al cap; i ella va córrer cap a un balcó i es deixà caure a baix, i així va morir. I pel Rosselló i per tota Catalunya va córrer la nova que Guillem de Cabestany i la dona havien mort tan traïdorament i que Ramon de Castell Rosselló havia donat el cor de Guillem a menjar a la dona. Fou molta la tristor per totes les comarques; i la queixa va arribar al rei d'Aragó, que era senyor d'en Ramon de Castell Rosselló i d'en Guillem de Cabestany. I vingué a Perpinyà, al Rosselló, i va fer que en Ramon de Castell Rosselló es presentés davant d'ell; el va fer agafar i li va prendre tots els seus castells i els va fer destruir, i li va prendre tot allò que tenia, i el va posar a la presó. I després va fer recollir Guillem de Cabestany i la dama, i els va fer portar a Perpinyà i posar en un monument davant la porta de l'església; i va fer dibuixar sobre el monument com havien mort; i va ordenar que per tot el comtat del Rosselló, tots els cavallers i les dames els fessin aniversari tots els anys. I Ramon de Castell Rosselló va morir a la presó del rei.

Resum:

Guillem de Cabestany va ser un cavaller de la comarca del Rosselló, que estimava a la dona de Ramon de Castell Rosselló que es deia Saurimond.
Cantava i feia cançons per a ella.
Guillem de Cabestany i Saurimond s’estimaven molt. Un día Ramon de Castell Roselló que era molt gelós, va veure que Guillem passejava amb poca gent i el va matar. Li va treure el cor i li va fer tallar el cap. Va portar el cos i el cap cap a casa i va fer rostir el cor per que se’l menjes la seva dona.
La dona al saver que era el cor del seu estimat, es va llançar per el balcó i va morir.
Va fer dibuixar sobre un monument com la seva dona i el seu amant havien mort i va ordenar que tots els cavallers i les damen fessin cada any una festa.
Ramon de Casell Rosselló va morir a la presó del rei.

Els Trobadors

Un trobador és un poeta cantor de l'edat mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Tanmateix, el mot poeta era destinat a aquelles persones que escrivien literatura en llengua llatina, és a dir, els clergues. El terme "trobador" especifica aquell "poeta" que escrivia en llengua vulgar. El trobador és aquella persona culta, que sap de música, de retòrica, de lírica, és a dir, que pertany a la noblesa, o que, si més no, ha après aquestes tècniques, i que escriu les poesies en llengua vulgar per tal que siguin difoses oralment. Cal recordar que la població en aquella època era analfabeta i tota aquesta literatura havia de ser recitada i escrita en la llengua del poble i, no pas en llatí. Els trobadors normalment cantaven en occità, però aquesta llengua era artificial, era una llengua més o menys unificada per part dels trobadors. Sovint hi tenia més presència el dialecte llenguadocià, però fou al principi el Llemosí el centre més important de la cultura trobadoresca.
Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. La població, el burg, els serfs, etc, és a dir, el tercer estament, era totalment analfabet, de manera que l'única manera que tenien per entendre la poesia, la literatura culta, era per mitjà del recital dels joglars, uns personatges, normalment, malabaristes, acròbates que, mitjançant activitats de circ o mostres amb bèsties ja ensinistrades o qualsevol altre espectacle, duien a terme el recital dels poemes. Normalment, cada trobador tenia el seu propi joglar que difonia les seves creacions.
Els trobadors
Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal. Els trobadors podien ser de condició ben diferent, des de reis (Alfons I el Cast…) o grans senyors, per a qui trobar era una manera de passar l'estona, fins a autèntics professionals de la poesia (Cerverí de Girona, Ramon Vidal de Besalú). Els cançoners recullen les composicions dels trobadors. Es van compilar al segle XIII, ordenats per autors i gèneres.
Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d'alguns dels personatges més importants de la seva època, començant pel primer trobador conegut, Guilhèm d'Aquitània al Papa Climent IV o el famós rei d'Anglaterra Ricard I Cor de Lleó (que abans de presidir la cort anglesa va ser duc d'Aquitània i comte de Poitiers), a altres personatges de la noblesa com el català Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i Urgell; fins arribar a trobadors famosíssims d'origen humil, com era el cas de Marcabru, que començà com a joglar. Hi ha pocs casos coneguts de trobadors que eren dones (les trobairitz), sempre de la noblesa com la comtessa de Dia. Evidentment, per alguns trobadors la seva tasca literària, sovint escassa, era simplement un ornament de la seva personalitat, de vegades una arma política, en canvi per altres era una professió de la qual vivien. Malgrat aquestes diferències socials hi havia la tendència a considerar-se entre ells com a iguals per tal com compartien una mateixa activitat, encara que fos amb finalitats diferents; això no vol dir, és clar, que no fossin conscients del lloc que cadascun d'ells ocupava en la jerarquitzada societat de l'època. Tot i així, el fet de ser trobador suposava un prestigi que feia que se'ls permetés aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut. L'ofici de trobador fou especialment ben considerat durant el segle XII, però ja al segle següent alguns trobadors es queixaven de la manca de prestigi que tenien, del fet que no eren acollits com anteriorment a totes les corts; la Croada albigesa i la batalla de Muret suposà també un entrebanc important en la difusió del seu art.
En general tots tenien una bona formació. Cal pensar que estaven subjectes a crear paraules i música. I paraules dins d'uns motlles estrictes de mètrica i versificació que no podien improvisar. El trobador treballava molt lentament, no solia fer normalment més de deu poemes a l'any, és a dir, més o menys el que en l'actualitat és la producció mitjana de qualsevol cantant o grup musical. Gairebé tots havien estudiat el trivi (gramàtica, lògica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica, geometria, música i astronomia) i, a més, tenien coneixements dels tractats de poètica llatins i de composició musical i també seguien els tractats sobre la llengua i l'art de trobar que anaren apareixent en el seu temps. Entre aquests documents podem esmentar les Razos de trobar, de principis del segle XIII, de Ramon Vidal de Besalú, les Regles de trobar (1289-1291) de Jofre de Foixà, l'enciclopèdic Lo Breviari d'amor (1288-1292) de Matfre Ermengau, que se centra sobretot en l'amor i el seu tractament i no en els aspectes gramaticals estrictes; en el segle XIV, amb la finalitat de revitalitzar el món i la poètica dels trobadors, Guilhèm Molinier escrigué les Leys d'amors (1328-1337, versió en prosa); i ja a finals del segle XIV i durant el segle XV començaren a aparèixer els primers tractats destinats als poetes en llengua catalana, entre els quals destaquen el Torcimany de Lluís d'Averçó i el Llibre de Concordances de Jaume March (oncle d'Ausiàs March).

Cançoners

Els cançoners recullen les composicions dels trobadors, que tenien caràcter oral. Es compilaren a partir del segle XIII, ordenats per autors i gèneres, amb o sense notacions musicals, amb o sense petites biografies (vida) i amb o sense breus explicacions del perquè dels poemes (razó).
Són uns documents que en total se'n conserven 76 i que consten habitualment de tres apartats: vides, razos i composicions. D'alguns trobadors únicament s'incloïen les poesies sense cap altra referència.
•En el primer apartat s'explicava la vida del trobador.
•En el segon, les raons per les quals havia escrit determinat poema. Aquesta informació no solia ser freqüent.
•Finalment, figurava el propi poema, en 256 casos amb la melodia corresponent.

Gèneres trobadorescos

La poesia trobadoresca era sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris. A continuació hi ha una classificació no exhaustiva de la seva literatura dividida en tres apartats: els gèneres condicionats per la versificació, en què es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica, que solia ser amorosa; els generes condicionats pel contingut, que és l'apartat més variat i extens; i els debats entre trobadors, és a dir, aquelles composicions en què dos trobadors s'enfronten a través d'un diàleg amb una temàtica variada.

Topics Literaris

Activitats:

1-Indica el tòpic que puguis identificar en aquest dotze poemes.Subratlla versos que ho demostrin.

Poemes:

1-El tema principal es aprofitar la vida.

Versos:

-De nuestra vida gocemos/-Comamos hoy y bebamos …

2-El tema principal es aprofitar el moments.

Versos:

-Coged de vuestra alegre primavera/-antes de que el tiempo airado …

3-L’autor intenta dir que qui te una vida en calma,sense soroll ,tindrá una vida millor

Versos:

-Qué descansada vida,la del que hulle del mundanal ruido/-Senda por donde han ido,los pocos sabios que en el mundo han sido

4-L’autor intenta dir que aprofitem la vida ,ja que es molt curta

Versos:

-Arriba la nit,Correm,festeguem encara avui el plaer de tardor/Car plens són el cors,però curta és la vida…

5-Intenta explicar que qui apren dels errors dels seus avantpassats i no li precupen els diners tindrà una millor vida

Versos:

-Prou té per viure , qui en modesta taula posa lo saber del avis /Mai li dissipen una son lleugea sordides ansies

6-Intenta explicar que les riqueses porten molta dolor i que estar rodejat per la natura et fa sentir millor que estar rodejat per riqueses

Versos:Delicies,tresors que son germans de mil pensaments durs i,de mil dolors/Un ocellet que d’amor vessi els plants aquieta millor els nostres ardors

7-Intenta explicar que per ser fleiç no es necessiten bens materials

Versos: Feliç l’home desig i cura del qual es limitat per uns pocs acres paterns/I es contenta tot respirant l’aire nadiu en son terreny

8-Explica que l’home es molt vanidos i que sempre en vol mes

Versos:I trobam-nos molt avaix arrastrant , pensan tenir los peus sobre la lluna/No poden saciar l’enteniment creat per a gosar béns eternals

9-L’autor amb auest poema intenta resurgir a una ciguda Barcelona

Versos:Alça’t, ho Barcelona,prou has estat postrada i batuda/Surt ja de t’agonia

10- Explica que l’homa vanidos no treu res amb la seva vanitat

Versos:Vanitat i mes Vanitat,diu Cohélet/Tot es efirmet , tot és en va

11-L’autor descriu la bellesa de la seva estimada

Versos: Que n’ets de bella, estimada meva/Com un fill escarlata son els teus llavis

12-El missatge de l’autor es aprofitar el present

Versos:Ara és el temps i l’hora benefactora/Ara és el temps , que sou encara bella

2-Busca un mínim d’una figura retórica per poema procurant triar-ne de diferents .

1-

Hipérbaton :

Pues si tan breve se nombra,/de nuestra vida gocemos/Dios a nuestro vientre hagamos

2-

Personificació o prosopopeya: Coged de vuestra alegre primavera

Epitet: Alegre primavera/La hermosa cumbre

Hiperbaton :Senda por donde han ido/Los pocos sabios que en el mundo han sido /y sigue la escondida

Exageració : Arriva la nit¡ correm ,festeguen avui encara el plaer de la tardor¡

3-

Hiperbaton: Qué descansada vida / Senda por donde han ido/ Los pocos sabios que en el mundo han sido

4-

Exageració: Arriba la nit! Correm, festegem avui encara el plaer

De tardor!

Hiperbaton: , però curta és la vida,

5-

Hiperbaton: Prou té per viure qui en modesta taula

Interrogació retórica : Què tants esforços per tan curta vida?/ Per què dins terres que altre sol fecunda

Viure voldríem? Qui , deixant la patria,Fuig de si propi?

6-

Enumeració: Cerqui qui vulgui pompes i alts honors,

Places I temples I edificis grans,/ verd pradell ben ple de belles flors

Un riu que banyi l’herba pels voltants,Un ocellet que d’amor vessi els plants

Delícies, tresors, que són germans

7-

Hiperbaton: Feliç l’home el desig i cura del qual És limitat per alguns pocs acres paterns,/ A qui la vacada dóna llet, i pa els campsI els seus ramats proporcionen abillament,

8-

Hiperbaton: Per lo golfo d’est món corrent Fortuna

Anam amb vents contraris navegant,I trobam-nos molt baix arrastrant,Pensant tenir los peus sobre la lluna;

Enumeració: Delits, riqueses, honres, majestats

9-

Exageració: Alça’t, oh Barcelona,Prou has estat postrada i abatuda!/ Tan gran com la perduda

Te guarda el cel tal volta per ton front!,Surt ja de t’agonia!

Interrogació retórica : Què has fet de ta senyera?On són tos reis? Tos braus cabdills, on són?”

10-

Metafora: tot és efímer, tot és en va.

Interrogació retórica: Què en treu l'home de tots els treballs amb què s'afanya sota el sol?

11-

Exageració: Que n'ets, de bella, estimada meva, que n'ets, de bella!

Metafora: Els teus ulls són coloms darrere el teu vel. Les teves dents són un ramat d'ovelles toses que pugen de banyar-se. la teva boca és un encís, dues meitats de magrana són les teves galtes darrere el teu vel.

Comparació: La teva cabellera és com un ramat de cabres que baixen de les muntanyes de Galaad. Com un fil escarlata són els teus llavis, 4 El teu coll és com la torre de David,

que s'alça sobre els cims;

12-

Interrogació retórica: ¿Qui tindrà mai fermança ni penyora

de l'endemà? ¿Qui sap si vers la delejant bandera

em cridaran trompetes matinals? ¿O si el doll de la teva cabellera

tempta la falç?

Anafora:

Ara és el temps, a punt de meravella. L'estel ens diu que fem la via ensems.

Ara és el temps que sou encara bella. Ara és el temps.

3-

1-Si tan poc la gosem

De la nostra vida aprofitem

Mengem i beguem

Perque demá morirem

2-Viu el moment

Perque mes tard no podràs

3-Que sabi a sigut

Qui de la ciutat s’ha mogut

10- La vanitat

No et fara res bo

Literatura catalana

La Decadéncia

La Decadéncia

Treball Tirant lo Blanc(Amor)

Guillem de Berguedà

Guillem de Cabestany

Els Trobadors

Topics Literaris

About Me

Archive

remplaza_fecha('dimarts, 15 de desembre del 2009');

remplaza_fecha('diumenge, 13 de desembre del 2009');

remplaza_fecha('dijous, 10 de desembre del 2009');

remplaza_fecha('dimarts, 24 de novembre del 2009');

remplaza_fecha('dilluns, 23 de novembre del 2009');

remplaza_fecha('dimecres, 18 de novembre del 2009');

About Me

Archive