Els Trobadors

Un trobador és un poeta cantor de l'edat mitjana que crea composicions literàries i musicals, destinades a ser difoses pel cant dels joglars. Tanmateix, el mot poeta era destinat a aquelles persones que escrivien literatura en llengua llatina, és a dir, els clergues. El terme "trobador" especifica aquell "poeta" que escrivia en llengua vulgar. El trobador és aquella persona culta, que sap de música, de retòrica, de lírica, és a dir, que pertany a la noblesa, o que, si més no, ha après aquestes tècniques, i que escriu les poesies en llengua vulgar per tal que siguin difoses oralment. Cal recordar que la població en aquella època era analfabeta i tota aquesta literatura havia de ser recitada i escrita en la llengua del poble i, no pas en llatí. Els trobadors normalment cantaven en occità, però aquesta llengua era artificial, era una llengua més o menys unificada per part dels trobadors. Sovint hi tenia més presència el dialecte llenguadocià, però fou al principi el Llemosí el centre més important de la cultura trobadoresca.
Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. La població, el burg, els serfs, etc, és a dir, el tercer estament, era totalment analfabet, de manera que l'única manera que tenien per entendre la poesia, la literatura culta, era per mitjà del recital dels joglars, uns personatges, normalment, malabaristes, acròbates que, mitjançant activitats de circ o mostres amb bèsties ja ensinistrades o qualsevol altre espectacle, duien a terme el recital dels poemes. Normalment, cada trobador tenia el seu propi joglar que difonia les seves creacions.
Els trobadors
Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal. Els trobadors podien ser de condició ben diferent, des de reis (Alfons I el Cast…) o grans senyors, per a qui trobar era una manera de passar l'estona, fins a autèntics professionals de la poesia (Cerverí de Girona, Ramon Vidal de Besalú). Els cançoners recullen les composicions dels trobadors. Es van compilar al segle XIII, ordenats per autors i gèneres.
Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d'alguns dels personatges més importants de la seva època, començant pel primer trobador conegut, Guilhèm d'Aquitània al Papa Climent IV o el famós rei d'Anglaterra Ricard I Cor de Lleó (que abans de presidir la cort anglesa va ser duc d'Aquitània i comte de Poitiers), a altres personatges de la noblesa com el català Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i Urgell; fins arribar a trobadors famosíssims d'origen humil, com era el cas de Marcabru, que començà com a joglar. Hi ha pocs casos coneguts de trobadors que eren dones (les trobairitz), sempre de la noblesa com la comtessa de Dia. Evidentment, per alguns trobadors la seva tasca literària, sovint escassa, era simplement un ornament de la seva personalitat, de vegades una arma política, en canvi per altres era una professió de la qual vivien. Malgrat aquestes diferències socials hi havia la tendència a considerar-se entre ells com a iguals per tal com compartien una mateixa activitat, encara que fos amb finalitats diferents; això no vol dir, és clar, que no fossin conscients del lloc que cadascun d'ells ocupava en la jerarquitzada societat de l'època. Tot i així, el fet de ser trobador suposava un prestigi que feia que se'ls permetés aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut. L'ofici de trobador fou especialment ben considerat durant el segle XII, però ja al segle següent alguns trobadors es queixaven de la manca de prestigi que tenien, del fet que no eren acollits com anteriorment a totes les corts; la Croada albigesa i la batalla de Muret suposà també un entrebanc important en la difusió del seu art.
En general tots tenien una bona formació. Cal pensar que estaven subjectes a crear paraules i música. I paraules dins d'uns motlles estrictes de mètrica i versificació que no podien improvisar. El trobador treballava molt lentament, no solia fer normalment més de deu poemes a l'any, és a dir, més o menys el que en l'actualitat és la producció mitjana de qualsevol cantant o grup musical. Gairebé tots havien estudiat el trivi (gramàtica, lògica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica, geometria, música i astronomia) i, a més, tenien coneixements dels tractats de poètica llatins i de composició musical i també seguien els tractats sobre la llengua i l'art de trobar que anaren apareixent en el seu temps. Entre aquests documents podem esmentar les Razos de trobar, de principis del segle XIII, de Ramon Vidal de Besalú, les Regles de trobar (1289-1291) de Jofre de Foixà, l'enciclopèdic Lo Breviari d'amor (1288-1292) de Matfre Ermengau, que se centra sobretot en l'amor i el seu tractament i no en els aspectes gramaticals estrictes; en el segle XIV, amb la finalitat de revitalitzar el món i la poètica dels trobadors, Guilhèm Molinier escrigué les Leys d'amors (1328-1337, versió en prosa); i ja a finals del segle XIV i durant el segle XV començaren a aparèixer els primers tractats destinats als poetes en llengua catalana, entre els quals destaquen el Torcimany de Lluís d'Averçó i el Llibre de Concordances de Jaume March (oncle d'Ausiàs March).

Cançoners

Els cançoners recullen les composicions dels trobadors, que tenien caràcter oral. Es compilaren a partir del segle XIII, ordenats per autors i gèneres, amb o sense notacions musicals, amb o sense petites biografies (vida) i amb o sense breus explicacions del perquè dels poemes (razó).
Són uns documents que en total se'n conserven 76 i que consten habitualment de tres apartats: vides, razos i composicions. D'alguns trobadors únicament s'incloïen les poesies sense cap altra referència.
•En el primer apartat s'explicava la vida del trobador.
•En el segon, les raons per les quals havia escrit determinat poema. Aquesta informació no solia ser freqüent.
•Finalment, figurava el propi poema, en 256 casos amb la melodia corresponent.


Gèneres trobadorescos

La poesia trobadoresca era sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris. A continuació hi ha una classificació no exhaustiva de la seva literatura dividida en tres apartats: els gèneres condicionats per la versificació, en què es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica, que solia ser amorosa; els generes condicionats pel contingut, que és l'apartat més variat i extens; i els debats entre trobadors, és a dir, aquelles composicions en què dos trobadors s'enfronten a través d'un diàleg amb una temàtica variada.